miércoles, 3 de septiembre de 2008

L' Escapada. Andorra


Al llarg de la meva infància, el fet de “pujar” a Andorra un cop l’any, el recordo gairebé com un ritual. L’avantatjosa diferència de preu en molts dels productes que es podien comprar en aquells inacabables carrers plens de botigues d’Andorra la Vella i Les Escaldes, feia que aquell viatge al Principat es pagués sobradament. Això si, també s’havia d’aprofitar per omplir fins dalt el dipòsit de la gasolina.
Van ser, primer el Renault Gordini i més endavant el Seat 124 familiar, els testimonis d’aquelles escapades. El sol fet d’haver de passar la duana sabent que podíem ser “víctimes” d’un registre de l’equipatge, ja era tot una proesa. La gent se les pensava totes per trobar un bon amagatall i lliurar-se de pagar els temuts impostos. Van néixer veritables professionals del contraban i qualsevol que anés massa sovint a Andorra (llavors encara no estava de moda esquiar) no es lliurava de despertar alguna que altra sospita.
Els pares es limitaven a omplir el maleter – o portapaquets, com li diem a casa – bàsicament de paquets de sucre, valgui la redundància. Quilos i quilos de sucre que la mare anava gastant la resta de l’any per fer les melmelades, confitures, fruites en almívar, els panellets per Tot Sants, les orelletes de Divendres Sant i algun que altre coc ràpid o braç de gitano. Tampoc podien faltar les boles de formatge del Sombrero de Copa i els pots de llet en pols Régilait. Això em costava d’entendre, doncs només bevíem llet en pols quan s’anava a Andorra, però com que era de marca francesa, es veu que devia ser més bona.







Les llaunes de mantega Breda i enormes rajoles de xocolata suïssa (més endavant unes capsetes de After Eight). Un parell de cartrons de Marlboro i algun que altre paquet de tabac de marques més sofisticades com Dunhill o Philips Morris. Aquelles caixetes del Dunhill tan elegants, feien que desitgés amb tota l’ànima tenir uns quants anys més per poder sostenir un d’aquells cigarrets prims i llargs entre els meus dits. El tema dels licors ja era més delicat, doncs es limitava a poques ampolles per cap. Tot i així, sempre passàvem amb unes quantes – poques- ampolles de Soberano i algun licor dolç d’aquells “que agraden a les dones”, que s’acostumava a dir. És clar, el Soberano era "cosa de hombres”. Bàsicament era això el que compràvem, doncs els productes de cosmètica i perfumeria i les vaixelles de Duralex no es van afegir al gran maleter del Seat 124 fins bastant més endavant. De tant en tant baixàvem amb un transistor, que és com es coneixien els petits aparells de ràdio de butxaca i possiblement un rellotge per la meva germana. Era dòcil i bona nena com no n’hi ha hagut d’altra, però sempre volia saber com estaven fetes les coses i abans d’arribar a la frontera ja l’havia desmuntat.
Tota aquesta llarga introducció és per explicar que per a mi Andorra era sinònim de compres i de llargues cues a la duana. Res més. No va ser fins fa relativament pocs anys que hi vaig descobrir un país totalment diferent.
Un país d’uns paisatges increïbles, d’un patrimoni romànic excepcional, d’uns museus interessants i una variada oferta turística.





Ara ja no hi anem tan sovint, però sí que cada dos o tres anys intentem fer “l’escapada” tal com deia un eslògan publicitari que promocionava aquest petit país.
Així doncs, aquest passat cap de setmana ens hi vàrem arribar. De finals d’estiu fins que comença l’època d’esquí es poden trobar bones ofertes d’allotjament i ho vam aprofitar.
Vam sortir el dissabte a les 7:30 de casa i poc abans de les 10 ja ens plantàvem a Andorra. Vam fer algunes compres, però la veritat és que aquests carrers d’Andorra ja són idèntics a qualsevol carrer de qualsevol barri comercial de qualsevol ciutat. Les mateixes franquícies de roba, sabates i complements que pots trobar a tot arreu i sense cap tipus d’encant ni personalitat. Això si, perfumeries, joieries i farmàcies tantes com es vulguin. Potser per algun producte en concret encara val la pena, però en general els preus són poca diferència com aquí.






Ens vam escapar ràpid del bullici comercial i vam anar cap a La Massana on teníem reservat l’hotel. D’aquí ja vam anar en direcció a les pistes d’Ordino per fer l’excursió als Llacs de Tristaina. Feia més de 15 anys que havíem fet aquesta bonica excursió i em venia de gust tornar-hi. És un privilegi poder accedir a uns llacs d’alta muntanya amb tanta facilitat, doncs la ruta és fàcil i a l’abast de tothom.
És una de les excursions favorites dels qui visiten Andorra, no tan sols per la seva accessibilitat des de la carretera i els camins ben marcats, sino per la bellesa d’aquest lloc. Existeixen diferents camins al voltant dels tres llacs. Un d’ells, comença darrera del restaurant de dalt de l'estació d'Ordino (on s'acaba la carretera asfaltada) S’ha d’ agafar el camí ben marcat que talla el prat de Coma Forat. (desnivell: +280 m, pujada: 1h20, tornada: 1h20). Hi ha una opció més curta i de menys desnivell (desnivell: +106 m, pujada: 0:50 h, tornada:  0:45 h).





Sigui com sigui, val la pena enfilar-se i gaudir de les magnífiques vistes de la Vall d’Ordino. Els noms dels tres llacs, són ben lògics i fàcils de recordar: Estany primer, Estany del mig i Estany de més amunt.També vam tenir temps de perdre’ns per alguns d’aquells poblets com Llorts i La Cortinada, amb la seva magnífica església romànica de Sant Martí i passejar sense cap pressa pels animats carrers d’Ordino. O pujar poc a poc fins les pistes de Pal, gaudint del paisatge i admirant el campanar de l’església de Sant Climent d’aquest petit poblet.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.